Filosofia de les formes simbòliques II. Filosofia de l’art i la religió. Ofereixo compartir algunes reflexions personals que m’ha provocat la lectura d’alguns autors contemporanis; uns, coneguts, i altres considerats “menors”, poc o gens coneguts; tots ells m’han fet pensar i repensar la naturalesa humana com a ésser creador de símbols, ésser que viu -vivim!- en un món ple de relats, mites i històries, “reals” o de “ficció”; rodejats d’objectes, sons, o llocs, de valor i simbolisme “especial”. Hom viu experiències estètiques i místiques. Com ens ho expliquem? Què han dit Schopenhauer, Kierkegaard, Feuerbach, Druskowitz, Salomé, James, Bergson, Langer, Durkheim, Jaspers, Weil, Zambrano, Cassirer, Eliade, Bessant, Pànikkar, Duch, Marina, Garcés, Dawkins, Spivak, Dennet o Mitten d’aquestes “realitats” o “dimensions”? La creativitat és un mer algoritme neural? (Marcus Du Sautoy). Les creences religioses són “mems” que la selecció natural ha afavorit perquè qui “creu” és més resistent a les adversitats i a la duresa de la mort inevitable? (Matthew Alper). Anem de la “mort de Déu” (Nietzsche) a la “mort de l’home” (Foucault)? “L’art és la mentida que ens permet comprendre la realitat” (Picasso)?
